llibreta

Aquests dies està circulant una notícia en la qual diu que Catalunya Ràdio ha baixat els índexs d’audiència, i que un grup polític vol demanar o ha demanat el cessament del senyor Sarsanedes. Els sardanistes no en tenim cap culpa d’aquesta davallada, perquè tots sabem que el Sr. Sarsanedes va eliminar el “So de Cobla” (el millor programa de sardanes d’aquesta emissora,) de la graella adduïen que no valia la pena perquè no tenia la suficient audiència, per altra banda l’únic programa de sardanes que fa aquesta emissora no té cap interès per la majoria dels sardanistes ni per ningú. Que pensi el senyor Sarsanedes que si no hagués tret un programa com “So de Cobla”, i el programa “Mans” fos més interessant, potser tindria uns quants o molts oients més. No oblidem que el programa So de Cobla es pot escoltar per Internet, i que alguns sardanistes egoistes diuen que ja esta bé, oblidant als milers de oients que no tenen ni volen Internet, de vegades per qüestió de despeses que, potser no es poden permetre. maig 2009

Aquesta diada de Sant Jordi 2009 amb tants símbols, la rosa, els llibres, les senyeres..., m'ha vingut a la memòria l'escrit del senyor Lluís Subirana de la revista SOM núm. 275.2008 amb el títol Sardanes a Pequin. Em quedo amb una frase del seu extens i innecessari escrit, que diu:
“I si, és cert que no poguérem enarborar la senyera, que estava perfectament ubicada en el cor dels 57 expedicionaris presents”. Senyor Subirana, així per vostè els signes de la identitat del nostre país no compten, oi ? El seu escrit sembla una justificació d'un fet que no havia d'haver passat, està clar que d'alguna manera s'ha havia de defensar l'anada a Pequin amb despeses més o menys subvencionades per cadascun .

De vegades escoltem sardanes (si és que són sardanes) on s'hi troben melodies de Jazz, de Pel·lícules, i de no sé què. I ens preguntem, on és la inspiració del suposat compositor. Avui en dia amb les tècniques que hi ha costa ben poc agafar un ordinador amb uns programes concrets i discs de diferents músiques i a treballar, i així surt el que surt que fa mal a les orelles, i ens esgarrifem que en vulguin dir sardanes. I no parlem de les sardanes per encàrrec de pagament, que, el suposat compositor davant d’uns quants bitllets s’inspira...
Conec un compositor que sempre porta a la butxaca un pentagrama petit en forma de bloc, quantes vegades l’he vist agafar el bloc, tot caminant, al cotxe i fins i tot al tren començar escriure unes notes, que desprès a casa amb el piano començarà a desglossar. Amb això volem dir que en aquest món dels compositors també hi ha molt d’engany. Que deixin d’imitar perquè això és cosa dels Japonesos que per cert a vegades la imitació els surt més bé que l’original.

Gairebé sempre veiem que són negatius tots els articles que apareixen en els miljans de comunicació sobre la sardana, amb sàtires pecaminoses o llastimoses. També veiem i ho fem constar, que la sardana no és notícia sobirana en els nostres miljans. En passen molt d'ella. Segons els comentaris dels responsables televisius, diuen que no tenen prou audiència i els responsables dels diaris asseguren que no hi ha prou ciutadans que hi tinguin interès. Per això anem reivindicant sempre el mateix, tot fent el nostre camí sardanista, gaudint de la sardana gràcies sobre tot, a que hi han Agrupacions Sardanistes que tenen prou cura de tenir bones cobles en les programacions i de combinar amb certesa les audicions. De saber acollir al màxim als sardanistes, que amb la fe i la esperança, algun dia potser haurem canviat el "xip" dels obstinats periodistes i millor seria que aquest "algun dia" els veiéssim a ells ballant sardanes.
Com a mostra detractora, l'article periodístic que va escriure Toni Cruanyes, amb el pèssim títol de: "La mort anunciada de la sardana" en el diari AVUI, del18 d'agost de 2008. Són fets denigrants, escrits per persones alienes al món sardanista i que per tant, la seva opinió, per nosaltres, que la sentim tan segura i nostra, que la venerem com a reina nostra, mai un pobre i mal intencionat comentari tindrà la fermesa, la credibilitat, d'estar ben matisada i menys d'estar ben contrastada, abans de llençar-la als lectors en general, sinó que llencen la pedra, amagant la mà, sense cap responsabilitat assumida i sense una mica de consciència, al mal aliè que pot produir la seva total ignorància sardanista. Però sí que ens sentim ferits d'esperit.
Actuant així, el que fan és fer córrer tinta i vaticinar el que pensen del que no saben res, però n'opinen per ser espectaculars, encara que pequin d'insensats hipòcrites. Com a fet rellevant, mai s'entretenen en publicar notícies dels llibres que s'escriuen sobre la sardana, de la seva evolució o fer lloances als mestres que composen, per la seva acurada feina... o descriure i remarcar les fites sardanistes assolides amb èxit d'organització, de bona acollida i de participació. De l'alt nivell musical que tenim avui dia a les cobles i molts més detalls que posseeix la sardana actual. Aquests detractors sardanistes, estan amagats sempre darrera la mata a punt de trair-nos. Nosaltres però, no els hi tenim por, molt al contrari. Nosaltres hem de procurar de que, tant a la vista dels detractors, com al gaudi dels sardanistes balladors, hi hagin menys entrebancs, discussions innecessàries i molta germanor, aquesta és l'eina que crec que hem d'utilitzar per combatre'ls, encara que els seus ulls no ho vegin igual i sí d'un altre color.
Sobre aquest mateix fet comentava l'escriptor sardanista Lluís Subirana de Sabadell, que per a quan estava anunciada la mort de la sardana, per l'any que ve?, d'aquí 10 anys?, o d'aquí 50 anys?, perquè dit així i tal com van les coses al nostre país aquests darrers anys, també podríem escriure sobre coses més greus com, per exemple, la mort anunciada de la llengua catalana o la mort anunciada del catalanisme. Però, val més que tornem a la sardana i al seu futur. Els nostres cors idealistes ens diuen constantment que ella "Serà la Reina per damunt de tot".
La sardana no és solament un ball, la sardana és alguna cosa més i aquesta cosa més és un conjunt inseparable de sentiments, primer perquè ens representa a tots els catalans i des d'aquí reivindiquem que sigui la "Dansa Nacional de Catalunya", que encara no està reconeguda com a tal. És també un conjunt d'idees, tant de país com de convivència, de bones sensacions catalanes i catalanistes, de bones costums i tradicions i sobre tot de que és la nostra representant de fe, per ser "bons i catalans", alhora que pacients i bons sardanistes, embogits per la seva música i per la bona germanor que ella comporta al compàs del seu beneït "tot són pops".
Escrit signat pel senyor Sebastià López de Caldes de Malavella, que pel seu contingut que hi estem totalment d'acord, l'hem inclòs al nostra bloc.